Que gran que és tenir amics!

Encara embriagat d’emoció i de son (que no d’alcohol) després de la Patum de dijous de Corpus, avui divendres estic tant content que tinc necessitat d’escriure.

Mai m’hagués imaginat que això de fer un salt de Ple a Patum acabaria sent per a mi una cosa tant espectacularment emocionant. I no vull caure en tòpics. Realment, fer de Ple ho és –d’emocionant-  i suposo que per això aquesta devoció per embolicar-te el cap amb la fulla de Vidalba, fuets i voltar tot cremant per l’atapeïda plaça de Sant Pere. La Patum té essència, i per això emociona.

Però a part d’haver tingut aquesta experiència litúrgica de fer un salt de Ple, el més important per a mi, a la Patum del 2012, ha estat viure intensament el valor de l’Amistat. Mireu-nos les cares. La dels Jordis, el Jorba (a la meva esquerra) i el Soler (dreta). I la meva. La felicitat no ens cap al rostre! Saltar de Ple al costat dels Jordis, del Pinyot i del Xavier va fer doblement emocionant la nit de Corpus d’aquest any.

Quan he penjat la foto al Facebook en alguns comentaris m’heu dit: “quina enveja!” i m’ho crec.

Només vull que sapigueu que he saltat de Ple perquè el Jordi Soler tenia un salt. I perquè ell ha tingut aquest salt durant tres anys. I perquè en comptes de guardar-lo només per ell i buscar-se un acompanyant ha preferit cedir-lo a algun dels seus amics. I compartir amb nosaltres les seves emocions. I, de moment, el Jorba i jo hem estat els triats. I si tot va bé l’any vinent serà el Xavier.

I quan arribi la propera Patum, el Jordi Soler, que haurà tornat a cedir el salt, ens tornarà a abraçar amb aquella força que només ell té i amb aquella mirada que a cada instant ens recorda als seus amics que ens estima. I us asseguro que això, per a mi, va ser més emocionant que tot el ritual de fer de Ple.

I ara que és un moment de canvis a la meva vida, i per tant d’incertesa, saber que comptes amb amics com el Xule et fa fort.  

Gràcies Xule!