Els Tirallongues van salvar una part del patrimoni de Manresa

A finals de l'any 1992 una dotzena d'eixelebrats vam fundar la Colla Castellera Tirallongues de Manresa, una entitat que va néixer amb una força social i una hiperactivitat inusual en aquells moments a la ciutat. La necessitat de disposar d'un local d'assaig i social, la conjuntura política municipal del moment i l'empenta de tots i cadascun dels centenars de membres que formàvem l'entitat l'any 1995 van fer que els Tirallongues recuperéssim l'antiga, tancada i desconsagrada església de Casa Caritat, un local que encara, a dia d'avui, és el centre neuràlgic de la colla.

I el material desmuntat?

Neteja i desmuntatge del local
 Foto: Miquel Andreu

Quan vam entrar per primer cop a l'antiga església la pols es podia contar per centímetres d'alçada, igual que fan a les pistes d'esquí amb la neu. Tota l'església estava muntada, a excepció dels bancs, que ja no hi eren. Intueixo que ningú a l'ajuntament es creia que nosaltres solets poguéssim desmuntar i habilitar tot aquell espai, però van errar. Ens vam posar a treballar desenes i desenes de persones. Allà invertíem i gaudíem els nostres caps de setmana. Però aviat vam topar amb el primer problema important: Què fèiem amb totes aquelles imatges religioses, aquells altars o aquells confessionaris?

Desprengueu-vos-en!

Cregueu-vos-ho. A l'ajuntament, tot i que ens ho van dir amb la boca petita, ens van insinuar que guardéssim un altar lateral per al Museu de la ciutat i que de la resta ens en desprenguéssim, que ho féssim desaparèixer. No tenia valor històric, només era valor sentimental, ens van dir. No ens ho podíem creure. El més important, però, és que no vem voler creure.

Contacte amb la Seu

De seguida vam contactar amb gent de la Seu de Manresa, que alertats i molt preocupats pel futur d'aquell material s'esgarrifaven davant la possibilitat de perdre'l. L'amic Gabriel Garriga -molt més amic des d'aleshores- (e.p.r) o l'historiador Jaume Pons es van mobilitzar, van buscar i trobar espais en estances de la Seu de Manresa per poder emmagatzemar totes les figures, altars i confessionaris. Tampoc us penseu que va ser tasca fàcil ja que van haver de convèncer de la necessitat de l'ús d'estances de la Seu a alguna autoritat eclesiàstica. Per la nostra banda, els Tirallongues no vam dubtar en fer un esforç més i un cop desmuntat tot, en cotxes particulars, anar traslladant peça per peça, tot allò que anàvem desmuntat.

 Verge dels Dolors, nua, mentre se
li rentava el vestit. Foto: M.A

Valor històric versus valor sentimental.

El procés va ser tan engrescador com dur. Aquells dies -jo comptava amb poc més de la vintena d'anys- vaig adonar-me que això del valor sentimental no és qualsevol cosa. Molta gent que passava per davant de l'església quan estàvem desmuntant-la tenia la necessitat d'entrar, de demanar-nos, d'esbroncar-nos (especialment quan van veure la Verge Nua mentre li rentàvem el vestit) i d'explicar-nos les seves relacions i records (n'hi havia de positius i negatius) respecte de Casa Caritat de Manresa. Van ser moments molt emocionants.

Potser seria hora que algú se n'adoni que per tal que les coses tinguin valor històric primer han hagut de tenir valor sentimental. És un procés senzillament irreversible.

L'altar tal i com es veu avui a La Seu

Podeu veure l'altar a la Seu

D'entre les moltes desenes de persones que vem participar en tot aquest procés de creació del local dels Tirallongues a Casa Caritat i del salvament del material que allà s'hi trobava m'agradaria destacar la figura del Toni Cunill. Com a tota obra important, aquella acció necessitava un Mestre d'Obres. El Toni Cunill va agafar de forma natural aquest càrrec i el va agafar perquè és de les persones més treballadores que he conegut mai, perquè els de Bricomania al seu costat queden curts i perquè pel seu caràcter era una persona més que respectada.

El Toni Cunill, tercer per l'esquerra.

I no només això. Ell solet, amb el vist-i-plau de la gent de la Seu, en les seves hores lliures, va reconstruir l'altar principal de Casa Caritat i el va instal·lar en una de les capelles laterals. Gràcies a això, avui, els visitants de la Seu poden veure reconstruït aquell altar i aquella Verge dels Dolors que, més enllà de possibles devocions, ha vist des del seu púlpit una part important de la història de Manresa: la història de Casa Caritat.

Per conèixer més sobre Casa Caritat i una pinzellada més d'aquest episodi podeu consultar el següent llibre:

Comas Closas, Francesc. 150 anys d'una institució. Casa Caritat. Novembre del 2009. Zenovita Edicions.