Aquesta vegada sóc jo l'entrevistat

El Xavier Sucarrats m'ha fet unes preguntes a la seva secció Tirs Lliures del manresainfo pel meu treball al Tiempo de Juego de la COPE. Vés m'ha fet gràcia. Si us ve de gust, només són tres preguntes de resposta curta.

Tirs lliures

Xavier Sucarrats Palà | Actualitzat el 19/11/2012 a les 23:53h

Tirs lliures amb... Carles Jódar

Els tirs lliures d'aquesta setmana els hem fet amb un dels periodistes habituals del Nou Congost, en Carles Jódar. Moltes són les temporades que ha viscut seguint el bàsquet manresà. Que en siguin moltes més

Carles Jódar a la cabina de premsa del Nou Congost. Foto: Xavier Sucarrats 

-  Com veus a l'Assignia Manresa d'aquesta temporada?
- El veig en la seva temporada més complicada perquè aquest inici amb tantes derrotes ens està marcant molt. La temporada serà complicadíssima segur.

-  Veus opcions encara que l'equip es pugui salvar?
- Més que veure les opcions, les desitjo. Desitjo que hi hagi opcions per a la salvació de l'equip perquè m'agrada que el Manresa estigui a l'ACB i no vull vaticinar una cosa que no s'ha consumat. Per tant, desitjo que continuï a l'ACB.

- Treballes a la cadena COPE, una emissora molt estereotipada i associada a una tendència política concreta. Et fan ràbia els comentaris que es fan sobre la COPE?
- A la COPE fa 20 anys que hi sóc. Primer va ser Cadena Nova, després Ràdio Barça, més endavant Cadena 13 i un dia va ser Cadena COPE. Vaig treballar amb el José María García i va ser una gran experiència. I els comentaris no em fan ràbia. Simplement ho entenc.

 http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/31253/tirs/lliures/amb/carles/jodar

L’experiència és un grau, però no evita espifiar-la!

El primer post que vaig escriure en la nova etapa del meu blog personal parlava d’uns amics, el grup Gossos, quan anunciaven que deixarien els escenaris durant un temps, i les connotacions personals que per a mi tenia aquest anunci.

Ara, gairebé un any després, torno a escriure un post dels Gossos per ‘culpa’ d’una noticia que he publicat a La Vanguardia. Deixeu-me que us ho expliqui.

Moltes vegades em pregunten com m’ho faig per trobar un tema diari per escriure a L’edició Bages de La Vanguardia digital. La única forma d’aconseguir-ho és estar atent i observant les 24 hores del dia, estiguis allà on estiguis. Aquesta ‘voràgine del dia a dia’ fa que de vegades perdis la visió global de les coses i això és el que m’ha passat amb el grup Gossos.

Són uns bons amics. Fem trobades i fins i tot apadrino orgullosament la filla d’un d’ells. Un dia t’expliquen en una reunió d’amics, emocionats, que estan treballant fort en la creació d’un nou disc i aquestes coses.

I aquest és el moment en el que el Carles s’equivoca i amb la seva necessitat de publicar un tema per al dia següent, perquè encara no el té redactat i escrit, es llença a la piscina i explica que el Gossos publiquen un nou disc. Em salto formalismes i tiro pel boc gros, sense més! Com si la meva experiència no m’hagués anunciat mai que aquests processos cal cuidar-los!!!

I La Vanguardia és un mitjà prou potent com per carregar-se part de l’estratègia comunicativa que havien pensat prèviament els Gossos. I la recepció d’un mail que destil·la preocupació et fa adonar que has avantposat la voràgine del dia a dia a fer les coses amb una mica més de sentit, vaja el sentit mínim imprescindible. I això entorpeix el treball d’unes persones, que a més a més són amigues. I, que voleu que us digui, m’ha quedat mal cos per haver estat inoportú i incorrecte en el procediment. I un cop fet, l’únic descàrrec que em queda és explicar-ho i carregar-ho a la motxilla de l’experiència per evitar errades similars!

Ah! I desitjo que m’avisin el dia del primer concert, perquè espero amb ànsia la sortida del nou disc de Gossos, tot i que gestionaré amb calma aquesta ànsia. Ho prometo!

A l’entorn tothom parla de crisi (i a fe que la pateixo), però jo avui estic content!

Avui estic content. La noticia que publico a La Vanguardia Digital es presenta sota el títol “Una canción de Els Convidats despierta a una mujer de un estado de coma”. I amb aquesta notícia he aconseguit la màxima audiència personal des que publico en aquest mitjà, ara fa poc més de tres mesos: s’han superat les 15.000 visites en 12 hores.

Us asseguro que encara no deixa de sorprendre’m l’abast que tenen les notícies que publico a La Vanguardia i que passin coses com que et truquin des dels serveis informatius de TV3 per conèixer més detalls sobre la notícia o que després de llegir la d'avui, als protagonistes els hi paguin un bitllet d’avió per tal que expliquin la història al programa de l’Anna Rosa Quintana, a Tele-5.

Avui estic content. Però us asseguro que avui no estic content només perquè la noticia que he escrit hagi tingut una gran audiència. Estic molt content perquè el rècord l’he aconseguit parlant d’una notícia extremadament positiva entre un munt de titulars que parlen de drames, de criminalitzacions de la misèria, de la punyetera crisi i del ‘que se jodan’, que reflecteix la baixesa de la classe política que ens representa i que ens maltracta.

Sí. En la secció Bages de La Vanguardia m’he plantejat parlar i mirar la vida en positiu. Fer més incidències en les nostres fortaleses que en les nostres misèries. Treballar per un periodisme amable. Crec que ho estic aconseguint i el resultat de la notícia d’avui m’esperona.

I estic molt content, perquè a més a més, uns dels protagonistes d’aquesta història tan extremadament emocionant són uns bons amics, el Xavi i el Jordi, als que he seguit en el seu periple musical. I perquè a la Maria Josep, l’altra protagonista, encara no la conec més enllà de converses telefòniques, però amb la que tinc una cita per fer un cafè i parlar tranquil·lament i distesa sobre la vida.

I collons, és que com voleu que avui no estigui content!

Que gran que és tenir amics!

Encara embriagat d’emoció i de son (que no d’alcohol) després de la Patum de dijous de Corpus, avui divendres estic tant content que tinc necessitat d’escriure.

Mai m’hagués imaginat que això de fer un salt de Ple a Patum acabaria sent per a mi una cosa tant espectacularment emocionant. I no vull caure en tòpics. Realment, fer de Ple ho és –d’emocionant-  i suposo que per això aquesta devoció per embolicar-te el cap amb la fulla de Vidalba, fuets i voltar tot cremant per l’atapeïda plaça de Sant Pere. La Patum té essència, i per això emociona.

Però a part d’haver tingut aquesta experiència litúrgica de fer un salt de Ple, el més important per a mi, a la Patum del 2012, ha estat viure intensament el valor de l’Amistat. Mireu-nos les cares. La dels Jordis, el Jorba (a la meva esquerra) i el Soler (dreta). I la meva. La felicitat no ens cap al rostre! Saltar de Ple al costat dels Jordis, del Pinyot i del Xavier va fer doblement emocionant la nit de Corpus d’aquest any.

Quan he penjat la foto al Facebook en alguns comentaris m’heu dit: “quina enveja!” i m’ho crec.

Només vull que sapigueu que he saltat de Ple perquè el Jordi Soler tenia un salt. I perquè ell ha tingut aquest salt durant tres anys. I perquè en comptes de guardar-lo només per ell i buscar-se un acompanyant ha preferit cedir-lo a algun dels seus amics. I compartir amb nosaltres les seves emocions. I, de moment, el Jorba i jo hem estat els triats. I si tot va bé l’any vinent serà el Xavier.

I quan arribi la propera Patum, el Jordi Soler, que haurà tornat a cedir el salt, ens tornarà a abraçar amb aquella força que només ell té i amb aquella mirada que a cada instant ens recorda als seus amics que ens estima. I us asseguro que això, per a mi, va ser més emocionant que tot el ritual de fer de Ple.

I ara que és un moment de canvis a la meva vida, i per tant d’incertesa, saber que comptes amb amics com el Xule et fa fort.  

Gràcies Xule!

Hanga, Gladyr i 25 anys de Cal Manel

El mateix dia que a lavanguardia.com publicava el reportatgedel jugador Adam Hanga, explicant que el jugador és una celebrity a Hongria, vaig viure -per casualitat- el comiat del Sergii Gladyr a Cal Manel. L’ucraïnès Gladyr -un jugador que ha firmat un final de temporada excel·lent- no s’acomiadava fins a l’agost, perquè l’any vinent no jugarà a Manresa. Després de tres anys vivint a Manresa, en Gladyr marxava fins no se sap quan. Va ser veritablement emotiu. Les llàgrimes no van saltar perquè tothom va fer un esforç de contenció.

Un producte

Tot això em va portar a pensar en el jugador-producte i el jugador-persona. Quan veiem a aquests joves jugar al Congost veiem el producte. L’aplaudim o el critiquem en funció de si la pilota entra o no. Quan un mànager s’acosta a un periodista per parlar-li del jugador al que representa, està venent un producte o quan publico el reportatge de l’Adam Hanga a lavanguardia.com, en realitat el que estic és ajudant a la projecció d’aquest jugador.

Cal Manel, un lloc especial

Però després, a Cal Manel, et trobes al jugador-persona, aquell que marxa al seu país per no tornar i necessita una abraçada d’aquell que no només li ha posat el plat a taula, sinó d’aquells que l’han rebut i li han tramès tot l’amor que aquests nanos tan joves necessiten quan estan lluny de casa seva.

A Cal Manel passa això, que fa vint-i-cinc anys que els jugadors d’elit del bàsquet a Manresa troben la seva casa, aquell espai on se senten acollits, estimats, cuidats. Per això aquest frankfurt de la carretera Cardona ara celebra 25 anys. Per això el Sergii Galdyr portarà sempre “Cal Manel en el corazón”, com va escriure a la dedicatòria de la seva samarreta.

I per això moltes persones en som clientes, perquè els seus entrepans tenen sabor de tomàquet, mostassa....i carinyu! Que sigui per molts anys.

Una escola d’immigrants. On és el problema?

La Dolors és la professora de l’aula d’acollida de l’escola Pare Algué. La vaig conèixer ara ja fa força anys, quan jo em dedicava a ensenyar a nedar a la piscina del Gimbe. Ella era la profe que acompanyava als alumnes. Aquella mestra em va captivar. De seguida notes quan una profe viu la seva feina amb passió. I la Dolors Cabot, en això, sobresortia.

Després de treballar al Gimbe vaig començar a treballar professionalment a llars d’infants. Primer a Sabadell i després a Manresa. A Manresa vaig treballar a l’Estel, que era anomenada per molta gent l’escola dels moros. La feina que feia (i em consta que encara fa) l’equip educatiu era de primera categoria. Excel·lent. Però moltes famílies autòctones que s’hi havien d’inscriure no es plantejaven quin era el treball educatiu que allà s’hi feia. Es quedaven en què era l’escola dels moros, tot carregant de negativisme màxim aquesta visió.

Deixeu-me insistir en que  el treball que allà vam fer era extraordinari (i ho és). Les bones valoracions de les famílies (autòctones o no) ho avalen. Sé com és de dur treballar contra aquesta etiqueta de la immigració carregada d’injustes i falses excuses (els nens aprenen a ritmes més lents, els profes no poden desenvolupar correctament la seva feina…..).

Publicar la noticia de la nova aplicació per a mòbil que han creat els alumnes de l’aula d’acollida de l’escola Pare Algué ha estat emocionant i m’ha remogut uns períodes de treball intens i apassionant a les llars d’infants. I quan me n’assabento que qui hi ha al darrera d’aquest projecte són la Dolors Cabot i el Toni Casserres els pèls se’m posen de punta. Perquè l’aplicació és un exemple que l’escola pot fer i fa treballs extraordinaris, perquè en la professió dels mestres i pedagogs n’hi ha molts d’anònims però extraordinaris.

Però sobre tot espero que aquesta noticia serveixi per fer obrir els ulls que és més important com de bé treballa un equip educatiu que no l’origen geogràfic d’on van néixer els pares dels alumnes.