A finals de l'any 1992 una dotzena d'eixelebrats vam fundar la Colla
Castellera Tirallongues de Manresa, una entitat que va néixer amb una força
social i una hiperactivitat inusual en aquells moments a la ciutat. La
necessitat de disposar d'un local d'assaig i social, la conjuntura política
municipal del moment i l'empenta de tots i cadascun dels centenars de membres
que formàvem l'entitat l'any 1995 van fer que els Tirallongues recuperéssim
l'antiga, tancada i desconsagrada església de Casa Caritat, un local que
encara, a dia d'avui, és el centre neuràlgic de la colla.
I el material desmuntat?
Neteja i desmuntatge del local Foto: Miquel Andreu |
Desprengueu-vos-en!
Cregueu-vos-ho. A l'ajuntament, tot i que ens ho van dir amb la boca
petita, ens van insinuar que guardéssim un altar lateral per al Museu de la
ciutat i que de la resta ens en desprenguéssim, que ho féssim desaparèixer. No
tenia valor històric, només era valor sentimental, ens van dir. No ens ho
podíem creure. El més important, però, és que no vem voler creure.
Contacte amb la Seu
De seguida vam contactar amb gent de la Seu de Manresa, que alertats i molt
preocupats pel futur d'aquell material s'esgarrifaven davant la possibilitat de
perdre'l. L'amic Gabriel Garriga -molt més amic des d'aleshores- (e.p.r) o l'historiador
Jaume Pons es van mobilitzar, van buscar i trobar espais en estances de la Seu
de Manresa per poder emmagatzemar totes les figures, altars i confessionaris. Tampoc us penseu que va ser tasca fàcil ja que van haver de convèncer de la necessitat de l'ús d'estances de la Seu a alguna autoritat eclesiàstica. Per la nostra banda, els Tirallongues no vam dubtar en fer un esforç més i un cop desmuntat tot, en
cotxes particulars, anar traslladant peça per peça, tot allò que anàvem
desmuntat.
Valor històric versus valor
sentimental.
El procés va ser tan engrescador com dur. Aquells dies -jo comptava amb
poc més de la vintena d'anys- vaig adonar-me que això del valor sentimental no
és qualsevol cosa. Molta gent que passava per davant de l'església quan
estàvem desmuntant-la tenia la necessitat d'entrar, de demanar-nos,
d'esbroncar-nos (especialment quan van veure la Verge Nua mentre li rentàvem el
vestit) i d'explicar-nos les seves relacions i records (n'hi havia de positius
i negatius) respecte de Casa Caritat de Manresa. Van ser moments molt emocionants.
Potser seria hora que algú se n'adoni que per tal que les coses tinguin
valor històric primer han hagut de tenir valor sentimental. És un procés
senzillament irreversible.
Podeu veure l'altar a la Seu
D'entre les moltes desenes de persones que vem participar en tot aquest
procés de creació del local dels Tirallongues a Casa Caritat i del salvament
del material que allà s'hi trobava m'agradaria destacar la figura del Toni
Cunill. Com a tota obra important, aquella acció necessitava un Mestre d'Obres.
El Toni Cunill va agafar de forma natural aquest càrrec i el va agafar perquè
és de les persones més treballadores que he conegut mai, perquè els de
Bricomania al seu costat queden curts i perquè pel seu caràcter era una persona
més que respectada.
El Toni Cunill, tercer per l'esquerra. |
Per conèixer més sobre Casa Caritat i una pinzellada més d'aquest
episodi podeu consultar el següent llibre:
Comas Closas, Francesc. 150 anys d'una institució. Casa Caritat. Novembre
del 2009. Zenovita Edicions.