Que gran que és tenir amics!

Encara embriagat d’emoció i de son (que no d’alcohol) després de la Patum de dijous de Corpus, avui divendres estic tant content que tinc necessitat d’escriure.

Mai m’hagués imaginat que això de fer un salt de Ple a Patum acabaria sent per a mi una cosa tant espectacularment emocionant. I no vull caure en tòpics. Realment, fer de Ple ho és –d’emocionant-  i suposo que per això aquesta devoció per embolicar-te el cap amb la fulla de Vidalba, fuets i voltar tot cremant per l’atapeïda plaça de Sant Pere. La Patum té essència, i per això emociona.

Però a part d’haver tingut aquesta experiència litúrgica de fer un salt de Ple, el més important per a mi, a la Patum del 2012, ha estat viure intensament el valor de l’Amistat. Mireu-nos les cares. La dels Jordis, el Jorba (a la meva esquerra) i el Soler (dreta). I la meva. La felicitat no ens cap al rostre! Saltar de Ple al costat dels Jordis, del Pinyot i del Xavier va fer doblement emocionant la nit de Corpus d’aquest any.

Quan he penjat la foto al Facebook en alguns comentaris m’heu dit: “quina enveja!” i m’ho crec.

Només vull que sapigueu que he saltat de Ple perquè el Jordi Soler tenia un salt. I perquè ell ha tingut aquest salt durant tres anys. I perquè en comptes de guardar-lo només per ell i buscar-se un acompanyant ha preferit cedir-lo a algun dels seus amics. I compartir amb nosaltres les seves emocions. I, de moment, el Jorba i jo hem estat els triats. I si tot va bé l’any vinent serà el Xavier.

I quan arribi la propera Patum, el Jordi Soler, que haurà tornat a cedir el salt, ens tornarà a abraçar amb aquella força que només ell té i amb aquella mirada que a cada instant ens recorda als seus amics que ens estima. I us asseguro que això, per a mi, va ser més emocionant que tot el ritual de fer de Ple.

I ara que és un moment de canvis a la meva vida, i per tant d’incertesa, saber que comptes amb amics com el Xule et fa fort.  

Gràcies Xule!

Hanga, Gladyr i 25 anys de Cal Manel

El mateix dia que a lavanguardia.com publicava el reportatgedel jugador Adam Hanga, explicant que el jugador és una celebrity a Hongria, vaig viure -per casualitat- el comiat del Sergii Gladyr a Cal Manel. L’ucraïnès Gladyr -un jugador que ha firmat un final de temporada excel·lent- no s’acomiadava fins a l’agost, perquè l’any vinent no jugarà a Manresa. Després de tres anys vivint a Manresa, en Gladyr marxava fins no se sap quan. Va ser veritablement emotiu. Les llàgrimes no van saltar perquè tothom va fer un esforç de contenció.

Un producte

Tot això em va portar a pensar en el jugador-producte i el jugador-persona. Quan veiem a aquests joves jugar al Congost veiem el producte. L’aplaudim o el critiquem en funció de si la pilota entra o no. Quan un mànager s’acosta a un periodista per parlar-li del jugador al que representa, està venent un producte o quan publico el reportatge de l’Adam Hanga a lavanguardia.com, en realitat el que estic és ajudant a la projecció d’aquest jugador.

Cal Manel, un lloc especial

Però després, a Cal Manel, et trobes al jugador-persona, aquell que marxa al seu país per no tornar i necessita una abraçada d’aquell que no només li ha posat el plat a taula, sinó d’aquells que l’han rebut i li han tramès tot l’amor que aquests nanos tan joves necessiten quan estan lluny de casa seva.

A Cal Manel passa això, que fa vint-i-cinc anys que els jugadors d’elit del bàsquet a Manresa troben la seva casa, aquell espai on se senten acollits, estimats, cuidats. Per això aquest frankfurt de la carretera Cardona ara celebra 25 anys. Per això el Sergii Galdyr portarà sempre “Cal Manel en el corazón”, com va escriure a la dedicatòria de la seva samarreta.

I per això moltes persones en som clientes, perquè els seus entrepans tenen sabor de tomàquet, mostassa....i carinyu! Que sigui per molts anys.

Una escola d’immigrants. On és el problema?

La Dolors és la professora de l’aula d’acollida de l’escola Pare Algué. La vaig conèixer ara ja fa força anys, quan jo em dedicava a ensenyar a nedar a la piscina del Gimbe. Ella era la profe que acompanyava als alumnes. Aquella mestra em va captivar. De seguida notes quan una profe viu la seva feina amb passió. I la Dolors Cabot, en això, sobresortia.

Després de treballar al Gimbe vaig començar a treballar professionalment a llars d’infants. Primer a Sabadell i després a Manresa. A Manresa vaig treballar a l’Estel, que era anomenada per molta gent l’escola dels moros. La feina que feia (i em consta que encara fa) l’equip educatiu era de primera categoria. Excel·lent. Però moltes famílies autòctones que s’hi havien d’inscriure no es plantejaven quin era el treball educatiu que allà s’hi feia. Es quedaven en què era l’escola dels moros, tot carregant de negativisme màxim aquesta visió.

Deixeu-me insistir en que  el treball que allà vam fer era extraordinari (i ho és). Les bones valoracions de les famílies (autòctones o no) ho avalen. Sé com és de dur treballar contra aquesta etiqueta de la immigració carregada d’injustes i falses excuses (els nens aprenen a ritmes més lents, els profes no poden desenvolupar correctament la seva feina…..).

Publicar la noticia de la nova aplicació per a mòbil que han creat els alumnes de l’aula d’acollida de l’escola Pare Algué ha estat emocionant i m’ha remogut uns períodes de treball intens i apassionant a les llars d’infants. I quan me n’assabento que qui hi ha al darrera d’aquest projecte són la Dolors Cabot i el Toni Casserres els pèls se’m posen de punta. Perquè l’aplicació és un exemple que l’escola pot fer i fa treballs extraordinaris, perquè en la professió dels mestres i pedagogs n’hi ha molts d’anònims però extraordinaris.

Però sobre tot espero que aquesta noticia serveixi per fer obrir els ulls que és més important com de bé treballa un equip educatiu que no l’origen geogràfic d’on van néixer els pares dels alumnes.

PERCEPCIONS DE PUBLICAR A WWW.LAVANGUARDIA.COM
Des de fa un parell de mesos he arrencat la pàgina del Bages de La Vanguardia digital.
Arrencar aquest projecte no ha estat fàcil i el cert és que em dóna molta feina. A més de la que ja em dóna treballar a l'organització de la Fira Mediterrània de Manresa, la col·laboració amb l'ambiciós projecte que ha començat la meva dona a MengemBages i les habituals col·laboracions de cap se setmana fent cròniques del Bàsquet Manresa al Tiempo de Juego de la Cope i Marca -a més de diverses emissores estatals que em demanen cròniques prèvies sobre el Bàsquet Manresa o una crítica d'arts escèniques períodiques al Manresainfo. És per aquest motiu que m'he vist obligat a aturar una mica l'activitat al meu Blog.
Ara tinc les ganes que el meu Blog serveixi per poder-vos explicar algunes d'aquelles coses que no caben a les cròniques, algunes d'aquelles percepcions personals que reps quan entrevistes o parles amb protagonistes.
Deixeu-me explicar-vos, primer, que si fes una valoració econòmica de què em representa ser periodista segurament ara mateix abandonaria aquest carro. És lamentable la situació laboral que viuen molts periodistes d'aquest país, entre els que m'hi incloc. Cobrem increïblement malament.
Però això del periodisme és una activitat d'aquelles que la portes incrustada a les venes no saps ben bé perquè. He arribat a la conclusió que m'alimenta l'ego, però també tinc els meus dubtes. Recordo quan era nen i l'adult feia la pregunta típica: "què vols ser de gran?" No recordo haver respost mai cap altra cosa que periodista. Malgrat tinc un currículum molt dilatat i he treballat en molts sectors, el del periodisme és l'únic que no he he deixat mai de practicar-lo. D'això ja en fa un quart de segle!
Doncs allò que us dèia. En propers posts us explicaré algunes percepcions personals de les notícies que publico. Fins i tot d'aquelles que no publico per diferents circumstàncies. Només desitjo que -si teniu a bé llegir les opinions- me les rebateu, me les aprobeu o me les critiqueu. Les vostres opinions seran molt benvingudes.

Els Tirallongues van salvar una part del patrimoni de Manresa

A finals de l'any 1992 una dotzena d'eixelebrats vam fundar la Colla Castellera Tirallongues de Manresa, una entitat que va néixer amb una força social i una hiperactivitat inusual en aquells moments a la ciutat. La necessitat de disposar d'un local d'assaig i social, la conjuntura política municipal del moment i l'empenta de tots i cadascun dels centenars de membres que formàvem l'entitat l'any 1995 van fer que els Tirallongues recuperéssim l'antiga, tancada i desconsagrada església de Casa Caritat, un local que encara, a dia d'avui, és el centre neuràlgic de la colla.

I el material desmuntat?

Neteja i desmuntatge del local
 Foto: Miquel Andreu

Quan vam entrar per primer cop a l'antiga església la pols es podia contar per centímetres d'alçada, igual que fan a les pistes d'esquí amb la neu. Tota l'església estava muntada, a excepció dels bancs, que ja no hi eren. Intueixo que ningú a l'ajuntament es creia que nosaltres solets poguéssim desmuntar i habilitar tot aquell espai, però van errar. Ens vam posar a treballar desenes i desenes de persones. Allà invertíem i gaudíem els nostres caps de setmana. Però aviat vam topar amb el primer problema important: Què fèiem amb totes aquelles imatges religioses, aquells altars o aquells confessionaris?

Desprengueu-vos-en!

Cregueu-vos-ho. A l'ajuntament, tot i que ens ho van dir amb la boca petita, ens van insinuar que guardéssim un altar lateral per al Museu de la ciutat i que de la resta ens en desprenguéssim, que ho féssim desaparèixer. No tenia valor històric, només era valor sentimental, ens van dir. No ens ho podíem creure. El més important, però, és que no vem voler creure.

Contacte amb la Seu

De seguida vam contactar amb gent de la Seu de Manresa, que alertats i molt preocupats pel futur d'aquell material s'esgarrifaven davant la possibilitat de perdre'l. L'amic Gabriel Garriga -molt més amic des d'aleshores- (e.p.r) o l'historiador Jaume Pons es van mobilitzar, van buscar i trobar espais en estances de la Seu de Manresa per poder emmagatzemar totes les figures, altars i confessionaris. Tampoc us penseu que va ser tasca fàcil ja que van haver de convèncer de la necessitat de l'ús d'estances de la Seu a alguna autoritat eclesiàstica. Per la nostra banda, els Tirallongues no vam dubtar en fer un esforç més i un cop desmuntat tot, en cotxes particulars, anar traslladant peça per peça, tot allò que anàvem desmuntat.

 Verge dels Dolors, nua, mentre se
li rentava el vestit. Foto: M.A

Valor històric versus valor sentimental.

El procés va ser tan engrescador com dur. Aquells dies -jo comptava amb poc més de la vintena d'anys- vaig adonar-me que això del valor sentimental no és qualsevol cosa. Molta gent que passava per davant de l'església quan estàvem desmuntant-la tenia la necessitat d'entrar, de demanar-nos, d'esbroncar-nos (especialment quan van veure la Verge Nua mentre li rentàvem el vestit) i d'explicar-nos les seves relacions i records (n'hi havia de positius i negatius) respecte de Casa Caritat de Manresa. Van ser moments molt emocionants.

Potser seria hora que algú se n'adoni que per tal que les coses tinguin valor històric primer han hagut de tenir valor sentimental. És un procés senzillament irreversible.

L'altar tal i com es veu avui a La Seu

Podeu veure l'altar a la Seu

D'entre les moltes desenes de persones que vem participar en tot aquest procés de creació del local dels Tirallongues a Casa Caritat i del salvament del material que allà s'hi trobava m'agradaria destacar la figura del Toni Cunill. Com a tota obra important, aquella acció necessitava un Mestre d'Obres. El Toni Cunill va agafar de forma natural aquest càrrec i el va agafar perquè és de les persones més treballadores que he conegut mai, perquè els de Bricomania al seu costat queden curts i perquè pel seu caràcter era una persona més que respectada.

El Toni Cunill, tercer per l'esquerra.

I no només això. Ell solet, amb el vist-i-plau de la gent de la Seu, en les seves hores lliures, va reconstruir l'altar principal de Casa Caritat i el va instal·lar en una de les capelles laterals. Gràcies a això, avui, els visitants de la Seu poden veure reconstruït aquell altar i aquella Verge dels Dolors que, més enllà de possibles devocions, ha vist des del seu púlpit una part important de la història de Manresa: la història de Casa Caritat.

Per conèixer més sobre Casa Caritat i una pinzellada més d'aquest episodi podeu consultar el següent llibre:

Comas Closas, Francesc. 150 anys d'una institució. Casa Caritat. Novembre del 2009. Zenovita Edicions. 

Un monument a la crisi

L'últim dia de l'any 2011 vaig tenir la sort de poder fer una caminada per les muntanyes del Pirineu. No vaig perdre la cobertura del mòbil i no feia només que rebre missatges d'amics desitjant-me un feliç 2012 i encoratjant-me a superar la crisi en la que estem immersos. De cop em vaig topar amb aquest cartell d'una promoció immobiliària al mig de la muntanya, a tocar d'Isavarre. I ara, que tothom parla irremeiablement de crisi, l'esquer publicitari de la promoció em va semblar revelador: "¿Por qué elegir cuando podemos tenerlo todo?". 

Segurament no cal llegir grans tractats sobre aquesta crisi, perquè la pregunta que ens llençava la promotora és suficient per explicar-nos perquè estem vivint el que estem vivint.

Potser caldrà mantenir aquests tipus de cartells com uns autèntics monuments a la crisi per ajudar-nos a no perdre la memòria històrica immediata.

Aquest és el paisatge que es veu quan fas la foto d'esquena al cartell de la promoció fantasma

D’ofici: ‘campetxanu’!

Avui m’ha caigut a les mans una revista del cor caducada. En concret la revista Lecturas del 27 de juliol del 2011. M’ha cridat l’atenció veure si parlen de l’Iñaki Urdangarin. Ho fan a la pàgina 40 i 41. Expliquen que, juntament amb la seva esposa, la infanta Cristina, volten per Terrassa per assistir a la boda d’un amic.

En negreta, per destacar-ho, la ‘notícia’ explica literalment, referint-se als ducs de Palma, que: “una vez más hicieron gala de su sencillez, mezclándose entre la gente y respondiendo con una sonrisa a los espontáneos saludos de algunos transehúntes”.

Una frase brutal en els temps que corren, oi?

M’han entrat ganes de subscriure’m a la Lecturas per veure què en diuen d’ells a partir d’ara!!!!!